COMENTARI No 10: La Primera Guerra Mundial i els problemes de reconstrucció

La 1a Guerra Mundial (1914-1919) marca el trencament entre el s.XIX i el s.XX i sobretot per temes polítics i econòmics. Les causes de la guerra foren vàries, com "la pau armada" (creixement dels exèrcits), l'ocupació dels darrers espais colonials i la formació d'imperis econòmics, els enfrontaments entre imperis europeus, les reivindicacions d'alguns països més forts contra altres de més dèbils i l'augment de la producció i de la productivitat (provocà una lluita pels mercats mundials). Es formaren dos bàndols que entraren al conflicte: els imperis centrals (alemany i austrohongarès) amb l'ajuda de Turquia i Bulgària, i la triple entesa de Gran Bretanya, França i Rússia, reforçada per Itàlia, EUA i Romania, Portugal, Grècia i el Japó. El conflicte va ser reforçat per l'assassinat del príncep hereu d'Àustria-Hongria a Sarajevo i això provocà la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia.
Les característiques de la 1a Guerra Mundial foren les següents: primera guerra industrial (armament nou, potent i destructiu), importància de l'economia (la guerra es decidí per raons econòmiques i els problemes econòmics foren el finançament i l'abastament), es passà de la producció del consum a la producció per a la guerra. Final de la guerra amb el col·lapse dels imperis, debilitat per la fam, i la importància que la derrota fos econòmica i no política.
Les conseqüències de la guerra van ser: disminució de la producció i la renda sumat a la producció destinada a l'armament i a la interrupció de molts fluxos comercials van tenir lloc a molts costos. Hi hagueren molts morts i ferits i la població europea no augmentà (no naixements). Deteriorament de les condicions de vida i de treball, caiguda de la importància de l'economia europea i excessiva assignació industrial a Europa amb una manca de productes per la reconstrucció i el consum. El comerç es va retreure i es va viure una gran malestar social. Finalment, una manca de capitals per la reconstrucció. La guerra es va finançar mitjançant l'augment d'impostos, l'endeutament del govern i l'espoliació dels territoris ocupats (en proporcions diverses en cada país). L'endeutament va ser mitjançant l'emissió de deute públic interior, els préstecs exteriors i els avançaments del banc central a través de l'emissió de bitllets. L'augment de la circulació fiduciària va ser la principal forma de finançament. Tots els estats van suspendre la convertibilitat dels bitllets en circulació i es paralitzà el patró or.
Els tractats de pau que es signaren per posar fi a la guerra, incloent el de Versalles, tingueren dos aspectes principals: la imposició de sancions econòmiques als vençuts i els canvis fronterers. El país que va rebre més va ser Alemanya, que va haver de pagar molts costos de la guerra amb monedes i amb espècie. Després de diverses discusions, Alemanya va pagar el deute d'acord amb les condicions del Pla Dawes (reducció de la quantitat a pagar immediatament, creació d'una agència de control de les finances alemanes i la concessió d'un emprèstit internacional).
Respecte als factors econòmics, la moneda va esdevenir fiduciària i es produí un augment generalitzat dels preus i la pèrdua del poder adquisitiu de la moneda. En acabar la guerra tots els governs decidiren retornar al patró or, i això creà un especulació monetària que tingué diverses causes: la incertesa de la situació de cada moneda, la retirada de cèdit dels EUA als seus aliats i les reparacions exigides als vençuts. El retorn al patró or va ser dictat a la conferència de Gènova de 1922. La hiperinflació alemanya va ser la més elevada i provocà que l'economia alemanya fos d'intercanvi i sense sistema monetari que funcionés realment. Segons l'escola de la balança de pagaments, la responsabilitat rau en la caiguda de la cotització del marc en el mercat exterior de canvis i, segons l'escola del dèficit pressupostari, la manca de voluntat i de consens per a equilibrar el pressupost. Segons una comissió internacional, el pressupost només podia ser equilibrat si es prescindia de les reparacions i si s'aconseguia estabilitzar els preus. L'estabilització alemanya va començar quan el govern va fixar la taxa de canvi del marc en 4200 milions de marcs per dòlar i això va fer cessar la inflació. Però el que realment va parar la inflació va ser la limitació de l'emissió de rentenmarks, que no va superar la quantitat anunciada i va permetre la recuperació de la confiança en la moneda. El Govern nordamericà acceptà lligar el problema del deute a les reparacions (Pla Dawes). Els inversors particulars van cobrir l'emprèstit Dawes, que és la base del nou sistema monetari alemany, que va permetre retornar al patró or mitjançant una moneda nova, el reichmark.
A Gran Bretanya, es va voler tornar al patró or recuperant el valor de la lliura d'abans de la guerra i així recuperant també el paper de Londres com a centre econòmic internacional. Es va fer mitjançant el supeàvit pressupostari i la reducció del crèdit. Tot i això, no es van aconseguir els objectius plantejats.
A França, el franc va tornar al patró or el 1926 amb una paritat que era una cinquena part del seu valor d'abans de la guerra (inflació i devaluació).
El retorn al patró or després de la guerra va porta a una situació diferent d'abans del conflicte: el nou centre financer mundial va passar a ser Nova York i hi havia una concentració molt més gran de l'or. El retorn es va fer amb una manca de lideratge i cooperació típiques de l'etapa anterior i les paritats adoptades per alguns països no s'ajustaven a les seves condicions econòmiques. A més, una menor flexibilitat dels mercats de treball i del comerç internacional i una excessiva dependència de l'economia respecte als fluxos de capital a curt termini, juntament amb un sistema financer molt dèbil, dificultaven encara més la situació.
Gràcies als tractats de pau es crearen set nous estats i s'experimentaren canvis de fronteres. La consolidació entre els nous estats creats no va ser fàcil i hi van haver problemes econòmics.

Relacionant l'etapa de la 1a Guerra Mundial amb l'actualitat, podem continuar considerant EUA com a principal centre financer mundial. La baixa natalitat de l'epoca de la guerra va comportar una generació poc quantitativa i si hi sumem els morts ocasionats durant el conflicte, el resultat és una devallada d'unes quantes generacions que no generaren nous naixements i que avui dia es pot apreciar amb la poca població d'edat superior als 95 (deixant de banda l'esperança de vida). Actualment el patró or ja no existeix i els diversos estats mantenen una relació econòmica molt més positiva i activa, amb un grans fluxos d'intercanvis entre països per dinamitzar l'economia.

COMENTARI No 9: El sistema internacional de pagaments: el patró or

A partir de 1870 les principals potències comercials van abandonar els patrons plata, fixats fins aleshores, i es passaren al patró or. Només les principals potències adoptaren el patró or pur i en altres països no hi havia monedes d'or en circulació i les reserves consistien en divises o monedes de reserva (monedes estrangeres convertides en or). L'origen del patró or va ser a Anglaterra, quan Isaac Newton fixà una nova ràtio legal més baixa però que no ho resultà prou i, per tant, va fer desaparèixer la moneda bona de la circulació. Per evita-ho, les monedes de plata van ser encunyades amb un pes inferior al seu patró legal. L'adopció legal del patró or es produí el 1816. Les causes de l'abandonament dels patrons plata van ser diverses, com el descobriment de noves mines de plata o l'adopció del procediment electrolític de refinatge de la plata, que feren que es poduís un desajust creixent entre el valor monetari i el valor de mercat. Així, es posà en circulació monedes de plata reals, de denominació alta i baixa i s'inicià una guerra a la baixa entre diversos països. La lliura or anglesa va ser la base principal del comerç internacional. Les causes de l'abandonament dels patrons plata d'Alemanya van ser la forta indemnització pagada per França fruit de la guerra francoprussiana i la transformació d'Alemanya en imperi. Tot i així el canvi va ser més lent del que s'esperava a causa de que monometal·lisme or que tenia efectes deflacionistes.
El creixement dels intercanvis requeria una major disponibilitat de mitjans de pagament que només fou possible incrementant el diner bancari. El bitllet de banc o paper moneda va adquirir importància quan l'existència de bancs més segurs i l'escassetat de moneda van ajudar a la seva difusió, igual que el compte corrent bancari o dipòsit a la vista. Aquests dos mecanismes incrementen l'oferta monetària. Per al conjunt dels tres països principals (EUA, Gran Bretanya i França) l'oferta monetària es multiplicà per 20 però l'oferta metàl·lica només per 4. La resta fou deguda al creixement del diner bancari. Tot això provocà un creixement econòmic molt fort. Tot i això, els metalls nobles continuaven sent la base del sistema.
El comerç internacional exigia l'existència d'un sistema internacional de pagaments, basat en tres principis: el trasllat de diners no és imprescindible (es pot pagar mitjançant compensacions). Aquests sistemes tenen doble avantatge: l'estalvi del cost del transport de la moneda i la disminució del risc de pèrdua, i una major disponibilitat de moneda.
Normalment, els deutes a nivell internacional se saldaven a través de la lletra de canvi. El creixement i la complexitat dels intercanvis al s.XIX va exigir una organització molt perfeccionada que va fer sorgir una xarxa jerarquitzada de places financeres, amb centre a Londres. Dins del sistema del patró or, la lletra de canvi facilitava els pagaments i cobraments amb la major rapidesa i menor cost possibles i facilitava la disponibilitat immediata de diners.
La compensació dels comptes entre dos països o entre dues places comercials es pot dur a terme de forma bilateral, però les relacions multilaterals permeten reduir la quantitat de moneda necessària per a compensar els pagaments i són més convenients. La compensació es duu a terme mitjançant transferència de crèdits, mitjançánt lletres de canvi.
El sistema internacional de pagaments de patró or facilitava en gran manera els intercanvis. Segons aquest sistema, la cotització de les lletres de canvi tenia importants efectes equilibradors sobre les economies nacionals. Quan la cotització de l'una moneda s'allunya massa de la paritat és beneficiós pagar en or per a saldar les quantitats que les lletres de canvi no poden equilibrar. Aixpo significa una disminució de l'estoc matàl·lic. Cal disminuir l'emissió de paper moneda i el cèdit. Es genera una deflació, caiguda dels preus interiors i encariment dels productes exteriors. Torna a l'equilibri de balança. La sortida d'or posa en perill les reserves del banc central i aquest intenta evitar-ho mitjançant la modificació del tipus d'interès.
Passada la 1a Guerra Mundial, s'intentà tornar a l'equilibri econòmic internacional mitjançant la restauració del patró or, ja que la pràctica d'aquest sistema no era igual que la teoria (els bancs centrals defugien apujar el tipus d'interès, situació insegura dels països perifèrics i debilitació del paper central de Gran Bretanya).

Podem comparar el sistema de pagaments del segle XIX amb l'actual i les conclusions són: la lletra de canvi es continua utilitzant pels pagaments internacionals però actualment també s'utilitza per pagaments dins del mateix païs (entre empreses, particulars...). Actualment el que més s'utilita són les trasfarències mitjançant ordinadors i internet. Les targetes de crèdit són un sistema molt important en l'acualitat ja que una part molt gran de la població l'utilitza i té molts avantatges (sistema ràpid, segur i còmode). La moneda cada vegada circula menys i s'utilitza més el xec i la lletra de canvi.

COMENTARI No 8: Evolució del comerç i polítiques comercials i els moviments internacionals de factors de producció

Al llarg del selge XIX les relacions comercials van experimentar un fort i desigual creixement basat en les polítiques governamentals que oscil·len entre l'aprofitament dels beneficis de la llibertat de comerç (lliurecanvisme) i els intents de preservar la producció pròpia encarint l'entrada de productes estrangers (proteccionisme). Es distingeixen 4 grans etapes en el creixement comercial del s. XIX: a la primera fase (de 1815 a 1847) l'expansió comercial fou moderada i les polítiques econòmiques proteccionistes i pohibicionistes, i el creixement fou degut al retrocés que havia significat la llarga guerra, al creixement de la població, a la 1a difusió dels productes de la Revolució Industrial i a l'inici de les millores en els transports. A la segona fase (de 1847 a 1868) l'acceleració del creixement del comerç pren importància, deguda a la demanda de MP industrials i a l'oferta de productes manufacturats, a la construcció de línies ferroviàries, a la divisió internacional del treball, a l'augment de la disponibilitat de moneda i a l'adopció del lliurecanvisme a Gran Bretanya i la seva difusió a altres països. La tercera etapa (de 1868 a 1896) es caracteritza per unes taxes de comerç més baixes i per la desacceleració del comerç (sobreproducció que es tradueix en crisi financiera) i una crisi de la indústria pesant que va fer baixar el consum. La causa pincipal de la crisi va ser l'arribada del gra d'ultramar (preus inferiors als costos de producció europeus). Hi hagué molt de capital invertit en línies deficitàries, subvencionats amb deute públic, els interessos dels quals no eren pagats, i això provocà el descens de les cotitzacions a la borsa i va fer trontollar el sistema financer mundial. Les conseqüències foren el pas d'una fase d'optimisme i integració internacional a una d'egoisme nacional. La sortida de la crisi es va intentar per dos camins: la defensa de la producció nacional a través del proteccionisme, i el progrés tècnic. La quarta fase (a partir de 1896) es base en una recuperació de les taxes de creixement i un nou increment del comerç internacional (recuperació del poder de compra interior i augment dels intercanvis), juntament amb un bon funcionament del sistema de pagaments internacional. EEUU, en canvi, va anar a contracorrent amb els països europeus, adoptant els seus ritmes propis.

Per aconseguir l'homogeneïtzació dels preus al nivell més baix també es va optar per la mobilitat dels factors. Entre 1815 i 1914, 44 milions de persones van abandonar Europa cap a resta de continents. Durant aquest període, un 36% dels emigrants van sortir de Gran Bretanya, un 18% d'Itàlia i un 10% Alemanya, Àustria-Hongria i la península Ibèrica (cadascuna). Respecta a la destinació, un 60% van anar a parar als EEUU. La resta, no arribaven al 10%. Junt amb l'europea també hi hagué una emigració forçada africana (comerç d'esclaus) i una emigració asiàtica.
Les causes de l'emigració responen a mecanismes d'expulsió i atracció. L'expulsió va ser més aviat econòmica, pagesos sense terra o obrers sense feina. El que realment feia prendre la desició definitiva d'emigrar era l'atracció, l'esperança d'una vida millor, ja que els emigrans no eren pobres, sinó empobrits, amb capacitat per reunir uns estalvis per pagar les despeses del canvi.
A més, aquesta atracció encara era més forta quan alguns estats com EEUU, Brasil i Argentina van concedir terres i el Brasil també ajudes d'instal·lació als emigrans. També la desaparició de traves legals, l'avaratiment del viatge, l'augment de la seva seguretat i comoditat i la millora de la informació. Finalment, el pas de zones amb més oferta que demanda de treball.
Les conseqüències de l'emigració van ser favorables. A Europa, les principals van ser la disminució de la pressió sobre la terra, les remeses del emigrants i la millora dels salaris industrials i de l'economia en general. Als països d'immigració, els beneficis provenien de la possibilitat d'explotació de la terra i de la inversió de capitals, que només era possible disposant de mà d'obra suficient. A més, també van emigrar empresaris i obrers especialitzats, capaços de posar les bases de la industrialització dels països nous. Aquest accés d'immigració, però, pot povocar un retrocés relatiu dels salaris dels treballadors no especialitzats.

La inversió exterior de capitals va començar a ser important durant aquest segle. Els determinants principals van ser la urbanització i el progrés tècnic. En total el capital exportat va ser d'uns 9550 milions de lliures estarlines, amb una part d'aquesta inversió invertida en la reinversió dels beneficis obtinguts a l'estranger. Gairabé la meitat dels capital procedia de Gran Bretanya i un 22% de França. Al 1870 se'ls va afegir Alemanya i EEUU. La destinació va ser principalment a Europa i Amèrica del Nord. La imversió exterior europea es dirigí al deute públic i al ferrocarril, i fora d'Europa a les colònies britàniques. Les conseqüències de l'exportació de capitals, pels països exportadors van ser molt desiguals: permetre grans negocis però moltes emnpreses van fracassar i molts països no pagaren amb regularitat el deute públic. Pels països prestataris, van permetre la creació de línies ferroviàries, explotacions mineres i empreses industrials i l'accés a l'interior dels continents. La pitjor situació va ser la dels països importadors de capitals en forma de deute públic que el van dedicar a empreses que no van resultar rendibles.

Comparant la situació econòmica i geogràfica d'aquell període amb la situació actual, podem remarcar la emmigració existent encara, però amb un nivell molt més baix. Actualment, l'emmigració és dels països africans i més pobres cap als països europeus, tot al contrari que a l'època analitzada. L'aspecte semblant són les causes de l'emmigració: l'esperança d'una vida millor i l'atracció del lloc de destí, encara que avui en dia molts emmigrans venen enganyats pensant en trobar una feina i un lloc on viure, i es troben amb una situació encara pitjor del lloc d'origen, ja que els és molt difícil trobar feina i adaptar-se al nou lloc, i sovint viuen de forma il·legal i les dones es prostitueixen com a única forma de sobreviure. Per altra banda, el nivell d'inversió a l'exterior ha crescut en gran dimensió i actualment molts països depenen del comerç internacional.