COMENTARI No 10: La Primera Guerra Mundial i els problemes de reconstrucció

La 1a Guerra Mundial (1914-1919) marca el trencament entre el s.XIX i el s.XX i sobretot per temes polítics i econòmics. Les causes de la guerra foren vàries, com "la pau armada" (creixement dels exèrcits), l'ocupació dels darrers espais colonials i la formació d'imperis econòmics, els enfrontaments entre imperis europeus, les reivindicacions d'alguns països més forts contra altres de més dèbils i l'augment de la producció i de la productivitat (provocà una lluita pels mercats mundials). Es formaren dos bàndols que entraren al conflicte: els imperis centrals (alemany i austrohongarès) amb l'ajuda de Turquia i Bulgària, i la triple entesa de Gran Bretanya, França i Rússia, reforçada per Itàlia, EUA i Romania, Portugal, Grècia i el Japó. El conflicte va ser reforçat per l'assassinat del príncep hereu d'Àustria-Hongria a Sarajevo i això provocà la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia.
Les característiques de la 1a Guerra Mundial foren les següents: primera guerra industrial (armament nou, potent i destructiu), importància de l'economia (la guerra es decidí per raons econòmiques i els problemes econòmics foren el finançament i l'abastament), es passà de la producció del consum a la producció per a la guerra. Final de la guerra amb el col·lapse dels imperis, debilitat per la fam, i la importància que la derrota fos econòmica i no política.
Les conseqüències de la guerra van ser: disminució de la producció i la renda sumat a la producció destinada a l'armament i a la interrupció de molts fluxos comercials van tenir lloc a molts costos. Hi hagueren molts morts i ferits i la població europea no augmentà (no naixements). Deteriorament de les condicions de vida i de treball, caiguda de la importància de l'economia europea i excessiva assignació industrial a Europa amb una manca de productes per la reconstrucció i el consum. El comerç es va retreure i es va viure una gran malestar social. Finalment, una manca de capitals per la reconstrucció. La guerra es va finançar mitjançant l'augment d'impostos, l'endeutament del govern i l'espoliació dels territoris ocupats (en proporcions diverses en cada país). L'endeutament va ser mitjançant l'emissió de deute públic interior, els préstecs exteriors i els avançaments del banc central a través de l'emissió de bitllets. L'augment de la circulació fiduciària va ser la principal forma de finançament. Tots els estats van suspendre la convertibilitat dels bitllets en circulació i es paralitzà el patró or.
Els tractats de pau que es signaren per posar fi a la guerra, incloent el de Versalles, tingueren dos aspectes principals: la imposició de sancions econòmiques als vençuts i els canvis fronterers. El país que va rebre més va ser Alemanya, que va haver de pagar molts costos de la guerra amb monedes i amb espècie. Després de diverses discusions, Alemanya va pagar el deute d'acord amb les condicions del Pla Dawes (reducció de la quantitat a pagar immediatament, creació d'una agència de control de les finances alemanes i la concessió d'un emprèstit internacional).
Respecte als factors econòmics, la moneda va esdevenir fiduciària i es produí un augment generalitzat dels preus i la pèrdua del poder adquisitiu de la moneda. En acabar la guerra tots els governs decidiren retornar al patró or, i això creà un especulació monetària que tingué diverses causes: la incertesa de la situació de cada moneda, la retirada de cèdit dels EUA als seus aliats i les reparacions exigides als vençuts. El retorn al patró or va ser dictat a la conferència de Gènova de 1922. La hiperinflació alemanya va ser la més elevada i provocà que l'economia alemanya fos d'intercanvi i sense sistema monetari que funcionés realment. Segons l'escola de la balança de pagaments, la responsabilitat rau en la caiguda de la cotització del marc en el mercat exterior de canvis i, segons l'escola del dèficit pressupostari, la manca de voluntat i de consens per a equilibrar el pressupost. Segons una comissió internacional, el pressupost només podia ser equilibrat si es prescindia de les reparacions i si s'aconseguia estabilitzar els preus. L'estabilització alemanya va començar quan el govern va fixar la taxa de canvi del marc en 4200 milions de marcs per dòlar i això va fer cessar la inflació. Però el que realment va parar la inflació va ser la limitació de l'emissió de rentenmarks, que no va superar la quantitat anunciada i va permetre la recuperació de la confiança en la moneda. El Govern nordamericà acceptà lligar el problema del deute a les reparacions (Pla Dawes). Els inversors particulars van cobrir l'emprèstit Dawes, que és la base del nou sistema monetari alemany, que va permetre retornar al patró or mitjançant una moneda nova, el reichmark.
A Gran Bretanya, es va voler tornar al patró or recuperant el valor de la lliura d'abans de la guerra i així recuperant també el paper de Londres com a centre econòmic internacional. Es va fer mitjançant el supeàvit pressupostari i la reducció del crèdit. Tot i això, no es van aconseguir els objectius plantejats.
A França, el franc va tornar al patró or el 1926 amb una paritat que era una cinquena part del seu valor d'abans de la guerra (inflació i devaluació).
El retorn al patró or després de la guerra va porta a una situació diferent d'abans del conflicte: el nou centre financer mundial va passar a ser Nova York i hi havia una concentració molt més gran de l'or. El retorn es va fer amb una manca de lideratge i cooperació típiques de l'etapa anterior i les paritats adoptades per alguns països no s'ajustaven a les seves condicions econòmiques. A més, una menor flexibilitat dels mercats de treball i del comerç internacional i una excessiva dependència de l'economia respecte als fluxos de capital a curt termini, juntament amb un sistema financer molt dèbil, dificultaven encara més la situació.
Gràcies als tractats de pau es crearen set nous estats i s'experimentaren canvis de fronteres. La consolidació entre els nous estats creats no va ser fàcil i hi van haver problemes econòmics.

Relacionant l'etapa de la 1a Guerra Mundial amb l'actualitat, podem continuar considerant EUA com a principal centre financer mundial. La baixa natalitat de l'epoca de la guerra va comportar una generació poc quantitativa i si hi sumem els morts ocasionats durant el conflicte, el resultat és una devallada d'unes quantes generacions que no generaren nous naixements i que avui dia es pot apreciar amb la poca població d'edat superior als 95 (deixant de banda l'esperança de vida). Actualment el patró or ja no existeix i els diversos estats mantenen una relació econòmica molt més positiva i activa, amb un grans fluxos d'intercanvis entre països per dinamitzar l'economia.

COMENTARI No 9: El sistema internacional de pagaments: el patró or

A partir de 1870 les principals potències comercials van abandonar els patrons plata, fixats fins aleshores, i es passaren al patró or. Només les principals potències adoptaren el patró or pur i en altres països no hi havia monedes d'or en circulació i les reserves consistien en divises o monedes de reserva (monedes estrangeres convertides en or). L'origen del patró or va ser a Anglaterra, quan Isaac Newton fixà una nova ràtio legal més baixa però que no ho resultà prou i, per tant, va fer desaparèixer la moneda bona de la circulació. Per evita-ho, les monedes de plata van ser encunyades amb un pes inferior al seu patró legal. L'adopció legal del patró or es produí el 1816. Les causes de l'abandonament dels patrons plata van ser diverses, com el descobriment de noves mines de plata o l'adopció del procediment electrolític de refinatge de la plata, que feren que es poduís un desajust creixent entre el valor monetari i el valor de mercat. Així, es posà en circulació monedes de plata reals, de denominació alta i baixa i s'inicià una guerra a la baixa entre diversos països. La lliura or anglesa va ser la base principal del comerç internacional. Les causes de l'abandonament dels patrons plata d'Alemanya van ser la forta indemnització pagada per França fruit de la guerra francoprussiana i la transformació d'Alemanya en imperi. Tot i així el canvi va ser més lent del que s'esperava a causa de que monometal·lisme or que tenia efectes deflacionistes.
El creixement dels intercanvis requeria una major disponibilitat de mitjans de pagament que només fou possible incrementant el diner bancari. El bitllet de banc o paper moneda va adquirir importància quan l'existència de bancs més segurs i l'escassetat de moneda van ajudar a la seva difusió, igual que el compte corrent bancari o dipòsit a la vista. Aquests dos mecanismes incrementen l'oferta monetària. Per al conjunt dels tres països principals (EUA, Gran Bretanya i França) l'oferta monetària es multiplicà per 20 però l'oferta metàl·lica només per 4. La resta fou deguda al creixement del diner bancari. Tot això provocà un creixement econòmic molt fort. Tot i això, els metalls nobles continuaven sent la base del sistema.
El comerç internacional exigia l'existència d'un sistema internacional de pagaments, basat en tres principis: el trasllat de diners no és imprescindible (es pot pagar mitjançant compensacions). Aquests sistemes tenen doble avantatge: l'estalvi del cost del transport de la moneda i la disminució del risc de pèrdua, i una major disponibilitat de moneda.
Normalment, els deutes a nivell internacional se saldaven a través de la lletra de canvi. El creixement i la complexitat dels intercanvis al s.XIX va exigir una organització molt perfeccionada que va fer sorgir una xarxa jerarquitzada de places financeres, amb centre a Londres. Dins del sistema del patró or, la lletra de canvi facilitava els pagaments i cobraments amb la major rapidesa i menor cost possibles i facilitava la disponibilitat immediata de diners.
La compensació dels comptes entre dos països o entre dues places comercials es pot dur a terme de forma bilateral, però les relacions multilaterals permeten reduir la quantitat de moneda necessària per a compensar els pagaments i són més convenients. La compensació es duu a terme mitjançant transferència de crèdits, mitjançánt lletres de canvi.
El sistema internacional de pagaments de patró or facilitava en gran manera els intercanvis. Segons aquest sistema, la cotització de les lletres de canvi tenia importants efectes equilibradors sobre les economies nacionals. Quan la cotització de l'una moneda s'allunya massa de la paritat és beneficiós pagar en or per a saldar les quantitats que les lletres de canvi no poden equilibrar. Aixpo significa una disminució de l'estoc matàl·lic. Cal disminuir l'emissió de paper moneda i el cèdit. Es genera una deflació, caiguda dels preus interiors i encariment dels productes exteriors. Torna a l'equilibri de balança. La sortida d'or posa en perill les reserves del banc central i aquest intenta evitar-ho mitjançant la modificació del tipus d'interès.
Passada la 1a Guerra Mundial, s'intentà tornar a l'equilibri econòmic internacional mitjançant la restauració del patró or, ja que la pràctica d'aquest sistema no era igual que la teoria (els bancs centrals defugien apujar el tipus d'interès, situació insegura dels països perifèrics i debilitació del paper central de Gran Bretanya).

Podem comparar el sistema de pagaments del segle XIX amb l'actual i les conclusions són: la lletra de canvi es continua utilitzant pels pagaments internacionals però actualment també s'utilitza per pagaments dins del mateix païs (entre empreses, particulars...). Actualment el que més s'utilita són les trasfarències mitjançant ordinadors i internet. Les targetes de crèdit són un sistema molt important en l'acualitat ja que una part molt gran de la població l'utilitza i té molts avantatges (sistema ràpid, segur i còmode). La moneda cada vegada circula menys i s'utilitza més el xec i la lletra de canvi.

COMENTARI No 8: Evolució del comerç i polítiques comercials i els moviments internacionals de factors de producció

Al llarg del selge XIX les relacions comercials van experimentar un fort i desigual creixement basat en les polítiques governamentals que oscil·len entre l'aprofitament dels beneficis de la llibertat de comerç (lliurecanvisme) i els intents de preservar la producció pròpia encarint l'entrada de productes estrangers (proteccionisme). Es distingeixen 4 grans etapes en el creixement comercial del s. XIX: a la primera fase (de 1815 a 1847) l'expansió comercial fou moderada i les polítiques econòmiques proteccionistes i pohibicionistes, i el creixement fou degut al retrocés que havia significat la llarga guerra, al creixement de la població, a la 1a difusió dels productes de la Revolució Industrial i a l'inici de les millores en els transports. A la segona fase (de 1847 a 1868) l'acceleració del creixement del comerç pren importància, deguda a la demanda de MP industrials i a l'oferta de productes manufacturats, a la construcció de línies ferroviàries, a la divisió internacional del treball, a l'augment de la disponibilitat de moneda i a l'adopció del lliurecanvisme a Gran Bretanya i la seva difusió a altres països. La tercera etapa (de 1868 a 1896) es caracteritza per unes taxes de comerç més baixes i per la desacceleració del comerç (sobreproducció que es tradueix en crisi financiera) i una crisi de la indústria pesant que va fer baixar el consum. La causa pincipal de la crisi va ser l'arribada del gra d'ultramar (preus inferiors als costos de producció europeus). Hi hagué molt de capital invertit en línies deficitàries, subvencionats amb deute públic, els interessos dels quals no eren pagats, i això provocà el descens de les cotitzacions a la borsa i va fer trontollar el sistema financer mundial. Les conseqüències foren el pas d'una fase d'optimisme i integració internacional a una d'egoisme nacional. La sortida de la crisi es va intentar per dos camins: la defensa de la producció nacional a través del proteccionisme, i el progrés tècnic. La quarta fase (a partir de 1896) es base en una recuperació de les taxes de creixement i un nou increment del comerç internacional (recuperació del poder de compra interior i augment dels intercanvis), juntament amb un bon funcionament del sistema de pagaments internacional. EEUU, en canvi, va anar a contracorrent amb els països europeus, adoptant els seus ritmes propis.

Per aconseguir l'homogeneïtzació dels preus al nivell més baix també es va optar per la mobilitat dels factors. Entre 1815 i 1914, 44 milions de persones van abandonar Europa cap a resta de continents. Durant aquest període, un 36% dels emigrants van sortir de Gran Bretanya, un 18% d'Itàlia i un 10% Alemanya, Àustria-Hongria i la península Ibèrica (cadascuna). Respecta a la destinació, un 60% van anar a parar als EEUU. La resta, no arribaven al 10%. Junt amb l'europea també hi hagué una emigració forçada africana (comerç d'esclaus) i una emigració asiàtica.
Les causes de l'emigració responen a mecanismes d'expulsió i atracció. L'expulsió va ser més aviat econòmica, pagesos sense terra o obrers sense feina. El que realment feia prendre la desició definitiva d'emigrar era l'atracció, l'esperança d'una vida millor, ja que els emigrans no eren pobres, sinó empobrits, amb capacitat per reunir uns estalvis per pagar les despeses del canvi.
A més, aquesta atracció encara era més forta quan alguns estats com EEUU, Brasil i Argentina van concedir terres i el Brasil també ajudes d'instal·lació als emigrans. També la desaparició de traves legals, l'avaratiment del viatge, l'augment de la seva seguretat i comoditat i la millora de la informació. Finalment, el pas de zones amb més oferta que demanda de treball.
Les conseqüències de l'emigració van ser favorables. A Europa, les principals van ser la disminució de la pressió sobre la terra, les remeses del emigrants i la millora dels salaris industrials i de l'economia en general. Als països d'immigració, els beneficis provenien de la possibilitat d'explotació de la terra i de la inversió de capitals, que només era possible disposant de mà d'obra suficient. A més, també van emigrar empresaris i obrers especialitzats, capaços de posar les bases de la industrialització dels països nous. Aquest accés d'immigració, però, pot povocar un retrocés relatiu dels salaris dels treballadors no especialitzats.

La inversió exterior de capitals va començar a ser important durant aquest segle. Els determinants principals van ser la urbanització i el progrés tècnic. En total el capital exportat va ser d'uns 9550 milions de lliures estarlines, amb una part d'aquesta inversió invertida en la reinversió dels beneficis obtinguts a l'estranger. Gairabé la meitat dels capital procedia de Gran Bretanya i un 22% de França. Al 1870 se'ls va afegir Alemanya i EEUU. La destinació va ser principalment a Europa i Amèrica del Nord. La imversió exterior europea es dirigí al deute públic i al ferrocarril, i fora d'Europa a les colònies britàniques. Les conseqüències de l'exportació de capitals, pels països exportadors van ser molt desiguals: permetre grans negocis però moltes emnpreses van fracassar i molts països no pagaren amb regularitat el deute públic. Pels països prestataris, van permetre la creació de línies ferroviàries, explotacions mineres i empreses industrials i l'accés a l'interior dels continents. La pitjor situació va ser la dels països importadors de capitals en forma de deute públic que el van dedicar a empreses que no van resultar rendibles.

Comparant la situació econòmica i geogràfica d'aquell període amb la situació actual, podem remarcar la emmigració existent encara, però amb un nivell molt més baix. Actualment, l'emmigració és dels països africans i més pobres cap als països europeus, tot al contrari que a l'època analitzada. L'aspecte semblant són les causes de l'emmigració: l'esperança d'una vida millor i l'atracció del lloc de destí, encara que avui en dia molts emmigrans venen enganyats pensant en trobar una feina i un lloc on viure, i es troben amb una situació encara pitjor del lloc d'origen, ja que els és molt difícil trobar feina i adaptar-se al nou lloc, i sovint viuen de forma il·legal i les dones es prostitueixen com a única forma de sobreviure. Per altra banda, el nivell d'inversió a l'exterior ha crescut en gran dimensió i actualment molts països depenen del comerç internacional.

COMENTARI No 7: Les economies sotmeses i el sorgiment de l'economia internacional

La industrialització va provocar una glovalització de l'economia basada en la divisió internacional del treball i dirigida pels països industrialitzats i a favor d'aquests. Es crearen colònies informals que foren dominades pels països industrialitzats i les ocuparen, tot mitjançant el mercat. Sorgí així l'imperialisme. Els llocs on era possible una forma de vida semblant a la europea van ser oucpats pels europeus. Així es crearen les Noves Europes o colònies de població europea. Eren colònies britàniques amb predomini de població metropolitana, que disposava del poder polític i econòmic al territori i disposaven de grans extensions de territori i d'importants riqueses mineres. Aconseguiren una alta productivitat i una renda per càpita elevada, una gran volatilitat dels negocis i una ràpida capacitat d'adaptació a productes nous. El Canadà va ser un gran exportador de pells i fusta, Sud-àfrica va basar el seu creixement en la riquesa minera, Australia en l'or i la llana i Nova Zelanda tingué una expansió semblant a Australia però afegint les mines d'or i la ramaderia, la indústria i el transport frigorífic. L'ocupació que va fallar en el seu procés d'industrialització va se la del Magrib pels francesos. A l'Índia s'originaren una sèrie de revoltes a causa de l'anorreament de l'antiga manufactura de cotó. Les misèries van causar l'ensorrament de la indústria índia i aquesta va ser empesa al subdesenvolupament. Més tard l'Índia va millorar les comunicacions i es va obrir al comerç internacional fins a arribar a ser vital per l'economia britànica.
Alguns països enderrerits van ser forçats a obrir-se al comerç europeu mitjançant tractats comercials desfavorables. Molts països del centre i sud d'Amèrica formalment independents es trobaven mediatitzats políticament i econòmicament per una potència exterior.
A partir de 1880 es produí una intensa ocupació que posà sota poder dels països industrialitzats la major part d'Àfrica, Àsia i Oceania a través de la subjecció de la població indígena majoritaria per mitjà de l'exèrcit i l'admisnistració. Els països industrialitzats tenien interessos polítics i econòmics per dominar les colònies, i obteniren una clara superioritat.

Els països industrialitzats depenien del comerç i sobretot del comerç exterior. Es produí un augment dels intercanvis superior al de la producció. Les exportacions van ser de factors de producció i van anar dirigides als llocs on la terra era abundant. Es produeix una gran emigració europea i una extenció del capitalisme a nivell mundial. El resultat és l'economia internacional, centrada a Europa. El creixement del comerç fou conseqüència de la Revolució Industrial i la seva difusió i del desenvolupament. Els intercanvis es basen en recursos i costos dels factors semblants a cada país i això es deu a que els intercanvis depenen de l'avantatge tècnic i de les economies d'escala.
Les característiques del comerç internacional foren un creixement molt gran, desigual pel que fa a la participació, un clar predomini d'Europa sobre el comerç mundial i una major separació entre les àrees oferents de productes industrials. L'increment del comerç va ser degut sobretot a l'impuls dels països industrialitzats, que aportaven gran quantitat de capital pel seu avenç.
La major part del comerç a mitjans del segle XIX va ser intraeuropeu. Europa va experimentar un creixement de les relacions comercials amb els països no europeus i, en canvi, el predomini britànic va anar a la baixa. Es va generar un procés de retroalimentació (desig d'aconseguir poductes industrials feia que els països endarrerits privilagiessin la producció dels béns demanats pels països avançats).

Actualment, Europa continua sent una de les potències que domina el comerç internacional, amb el nom d'Unió Europea. Els països endarrerits són els que apliquen la mà d'obra barata per produir pels països avançats i aquests poder tenir un mercat ric i avançat. Per tan, hi continua havent aquest domini dels països industrialitzats sobre els enderrerits. Europa continua representant un percentatge molt elevat dels intercanvis amb altres països, juntament amb EEUU. Actualment, els nous països desenvolupats comencen a representar una part major del nombre d'intercanvis i s'introdueixen al mercat amb un creixement cada vegada més gran.

COMENTARI No 6: Les industrialitzacions endarrerides i insuficients

Els països del segon cercle de difusió de la Revolució Industrial també van adoptar les innovacions tecnològiques però més tard i amb menys intensitat. La majoria van poder disposar d'una xarxa de ferrocarril però continuaven sent economies bàsicament agrària. Cada país va créixer en un moment diferent i amb més o menys rapidesa. Les causes de l'escàs èxit van ser el manteniment d'estructures polítiques i d'explotació de la terra tradicionals, la migraseda del mercat, la carència de matèries primes, el baix grau d'educació i l'opció per un creixement complementari a la industrialització, basat en el principi de la divisió internacional del treball. Dins d'aquest segon cercle hi van haver els països que no van imitar el procés d'industrialització de Gran Bretanya per manca de matèries primes i els que no el van seguir per manca de mercat. Tots aquests països van basar el seu creixement en a divisió internacional del treball: els països del primer cercle venien productes industrials a bon preu als del segon cercle i aquests exportaven matèries primes. Aquest model va ser adoptat pels països del centre-nord d'Europa propers als grans mercats demandants que van adoptar més aviat les innovacions i els estats situats al Mediterrani i a l'Europa de l'est, que basaven la seva riquesa en la propietat de la terra i que gràcies a la divisió del treball van poder créixer.
Holanda i els Països Escandinaus, tot i tenir agricultures amb una productivitat alta i una bona situació política, social i cultural, no van aconseguir industrialitzar-se (per escassetat de carbó i ferro) fins al 1870. La ràpida industrialització va ser gràcies a l'exportació de matèries primes, l'especialització en la manipulació industrial de matèries primes locals que abans s'exportaven en brut o de matèries primeres colonials, l'obertura al mercat mundial (amb l'acceptació del principi de la divisió internacional del treball), la proximitat a mercats amb forta demanda, l'increment i la millora del transport, la disponibilitat de capital estranger i la consolidació de la industrialització afavorida per les noves fonts i formes d'energia i els nous processos industrials de la Segona Revolució Tecnològica.
Els països endarrerits foren els que mantingueren estructures polítiques i socials tradiconals, amb agriultura poc productiva i carregada amb rendes i impostos.
Itàlia va seguir les pautes del desenvolupament europeu però amb molt retard. La unificació d'Itàlia el 1870 va permetre la creació d'un mercat més gran i la modernització política de gran part del territori, però no va comportar la unificació econòmica ni una modernització social i a més, una manca de mercats sufucients i de cabó i l'opció d'acceleració del principi de la divisió internacional del treball. La crisi dels anys 70, però, va fer adoptar aranzels que van beneficiar alguns sectors però en van perjudicar d'altres. L'estat va ajudar a la indústria siderúrgica i va emprendre una política colonial però que no va resultar beneficiosa. El resultat de la crisi va ser la segona emigració més elevada d'Europa després de la d'Irlanda. La recupareació es produí el 1894 i donà pas a una etapa de ràpid creixement econòmic, amb quatre pilars principals: les inversions estrangeres, l'electrificació, el sector tèxtil i la maquinària.
Rússia va seguir les pautes dels països industrialitzats però ho va aconseguir tard i amb resultats insuficients. El principal obstacle era la manca de mercat, la baixa productivitat d'una agricultura arcaica amb una pagesia subjecta a servitud i mantinguda en la misèria. El manteniment de la potència militar implicava modernitzar l'agricultura, impulsar la indústria pesant i construir la xarxa ferroviària. A partir de 1885 la productivitat va millorar però hi hagué una diferenciació de la pagesia que comportà préstecs i arrendaments que afavorien la comercialització. L'implicació de l'estat va comportar la creació d'una xarxa ferroviària i subvencions per millorar els sectors. L'adopció de mesures proteccionistes van comportar ingressos estatals. Rússia va passar a ser un dels principals productors de petroli i tingué tres emplaçaments principals (Moscou, St Petersburg i Ucraïna). El poblema va ser que el creixement econòmic afavoria els empresaris estrangers i els tenidos de deute públic, mentre que la població russa continuava tenint un nivell de vida molt baix.
El Japó va tenir una industrialització impulsada per l'estat. Amenassat per alguns països industrialitzats, el Japó va voler modernitzar el país i va tenir lloc la Revolució de Meiji (abolició del feudalisme i modernització del país per disposar d'un exèrcit modern). Es van produir millores agràries i un avantatge del país va ser la important tradició comercial i artesana i una formació cultural elevada. A més, una manca de competència d'altres països de la seva àrea geogràfica, una gran disponibilitat de matèries primes i l'ajut del govern en la industrialització. La manca de capital del govern va fer augmentar el deute públic i com a resposta, el govern va vendre a particulars les fàbriques, va incrementar els impostos no agraris i va dur a terme una política monetària deflacionista. Gràcies a les inversions del govern i les indemnitzacions de Xina el país va continuar avançant i es van consolidar grans corporacions industrials i financeres. El creixement industrial va ser possible gràcies a la conquesta de mercats exteriors mitjançant la competitivitat i la violència.

La industrialització més tardana d'aquests països es pot associar avui dia amb el desenvolupament més baix de països com Rússia o el Japó. L'adopció més tardana de les tècniques noves han fet que aquests països depenguéssin durant més temps de l'agricultura i això encara es reflexa a l'actualitat.
Els països de l'emisferi sud avui en dia són els menys desenvolupats i actualment la indústria tendeix a globalitzar-se. Els països pobres són els que actualment adopten polítiques lliurecanvistes, més que no pas els països rics.

COMENTARI No 5: La difusió de la industrialització

El primer país industrializat fou Gran Bretanya. El primer cercle de difusió de la Revolució Industrial (industrialitzats a partir de 1830) inclou els països del nord-oest d'Europa (Bèlgica, França, Alemanya, Suïssa i EEUU). El segon cercle de difusió de la Revolució Industrial (a partir de 1870) inclou la resta d'Europa, d'Escandinàvia al Mediterrani, passant per Rússia i incloent Japó i caracteritzat per una industrialització molt desigual amb una consolidació dels elements de la 1a Revolució Industrial en el moment en què els països del 1r cercle inicien la 2a Revolució Tecnològica.
L'evolució econòmica de Gran Bretanya es divideix en dues etapes. De 1830 a 1870 augmenta la importància del carbó, el ferro, el ferrocarril i la maquinària. Hi ha una abundància de carbó i de matèries primes bàsiques, una suprioritat tècnica i una grandària de la xarxa ferroviària. Gran Bretanya fou el principal productor mundial i de maquinària. Es podueix un increment de la divisió internacional del treball i un augment dels intercanvis comercials i un augment de les exportacions gràcies a la millora en les comunicacions. De 1870 a 1914 Gran Bretanya deixa de ser el país amb més creixement a causa de la crisi iniciada el 1873 quan els altres països són capaços de produir maquinària pròpia i abandonen el lliurecanvisme. Gran Bretanya segueix mantenint avantatges respecte els altres països però no els suficients.
França i Alemanya experimenten un creiexement amb adopcions de les innovacions de Gran Bretanya però tingueren grans obstacles que impediren la ràpida industrialització, però que foren superats gràcies a acords entre països i el paper de l'estat per protegir la industrialització. La principal empenta va ser la construcció de la xarxa ferroviària i els avantatges que comportà el ferrocarril (ampliació del mercat, especialització agrària, creixement econòmic). Es crearen nous bancs i societats de crèdit. França perdé importància a partir de 1870 a causa de la guerra francoprussiana, a la crisi agrària i a la escassa assimilació de les innovacions de la 2a Revolució Tecnològica. Alemanya, en canvi, passa a ser una gran potència econòmica gràcies a la indemnització de la guerra, la positiva actuació de l'estat i la concentració en sectors nous.
Estats Units tingué un creixement fabulós i esdevingué la principal potència econòmica mundial gràcies a l'engrandiment del territori, al seu poblament i al creixement econòmic. L'economia creixia gràcies als avantatges del ferrocarril i de la producció de cotó. Aquest creixement econòmic depenia del creixement del mercat interior i exterior i la importació de capital. Una gran innovació fou la producció de peces estàndard. EEUU va experimentar un creixement de la producció molt important fins a 1914 gràcies al creixement industrial.
Bèlgica i Suïssa tingueren un gran paper per ser els principals exportadors mundials en termes per càpita.

Relacionant el procés d'industrialització amb l'època actual podria comentar la coincidència d'Estats Units com a primera potència econòmica mundial i seguida de països com Gran Bretanya o Alemanya. El gran creixemement que tingueren alguns països fou la clau per poder adoptar noves innovacions i ser així grans potències a nivell mundial. Actualment els països que adopten les innovacions són també les grans potències econòmiques.

COMENTARI No 4: El procés d'industrialització: factors de producció i innovacions

Un cop acabada la Revolució Industrial es produí la consolidació del procés d'industrialització a Gran Bretanya i l'inici de la difusió de la maquinària i les tècniques de la Revolució Industrial. Es produeixen també transformacions relacionades amb el finançament i l'organització d'empreses industrials o canvis relacionats amb la població i l'agricultura. Un fenòmen important que evolucionà al mateix temps que la Revolució Industrial va ser el canvi al cicle demogràfic modern, gràcies al procés de racionalització. Aquest canvi d'anomenà tansició demogràfica i comportà una màxima separació entre les dues taxes que evolucionar fins a deixar a nivells semblants la mortalitat i la natalitat. Aquest procés afectà de diferent manera a cada país i amb diferent intensitat i rapidesa. Als països pobres afectà per el gran creixement de la població com a conseqüència d'aquest procés, i això comportà més pobresa i emigracio. Les causes de la caiguda de la mortalitat foren la substitució de la rata negra per la gris, menys transmissora de la pesta, l'augment de la resistència humana a la infecció, millora de la higiene, l'eficàcia de les mesures públiques de prevenció i l'efecte de canivs climàtics. La caiguda de la mortalitat infantil va compotar l'augment de l'esperança de vida i es va generar gràcies a factors com la millor alimentació de l'infant. El descens de la natalitat marca el pas al règim demogràfic modern, i s'aconsegueix mitjançant l'ús de pràctiques i mètodes anticonceptius o l'avortament. A Gran Bretanya és on s'ecperimenta un creixement més intens de la població, seguit d'Alemanya. A Itàlia i França la transició fou complexa. Tot plegat representa una modificació del repertiment mundial de la població a favor dels països europeus i Amèrica.
El pas del camp a la ciutat i del sector primari al secundari i terciari fa que augmenti el factor treball fins i tot pel damunt del creixement de la població. Més tard es produí una desacceleració de l'ús del factor treball a causa de la industrialització.
Els canvis en l'agricultura foren importants pel pas de l'agricultura tradicional a la moderna amb la supressió del guaret com a diferència més destacada. Les millores endògenes van ser la difusió de les innovacions de la revolució agrària, la introducció de nous conreus i noves rotacions de conreus, la integració agricultura-ramaderia, la selecció de llavors i d'animals, l'adobament, el drenatge i la correcció de sòls i una nova forma d'organització agrària tècnicament més avançada, el hight farming. Altres factors importants foren la difusió de la patata conreada pels pagesos propietaris de petites terres i l'explotació capitalista a Amèrica i Oceania, amb gran disponibilitat de capital per obtenir cereals i productes ramaders. Per últim, un procés de mecanització que disminuí en factor treball.
La Revolució Industrial va afectar positivament sobre l'agricultura, amb l'abaratiment del ferro i de l'acer (disponibilitat de millos eines) i per la millora dels transports, sobretot el ferrocarril.
Totes aquestes millores citades anteriorment en l'agricultura van significar un increment en la producció, els rendiments i la productivitat.
En el procés d'indutrialització de la Revolució Industrial es distingeixen uns cercles d'industrialització: el primer compren els països de l'Europa nord-occidental i els EUA, i el segon la resta d'Euopa. El factory sistem va ser una de les innovacions, que consistia en el procés de concentració del teball en fàbriques. La revolució dels transports es va donar gràcies a millores en carreteres i camins i la construcció de canals. El mitjà de transport més important va ser el ferrocarril, amb molta més capacitat, i amb una ràpida expansió als països avançats. En la navegació s'imposà la navegació a vapor que tingué efectes secundaris en la indústria. El ferro i l'acer foren els materials més ultilitzats ja que es contruiren diversos elements nous per afavorir el transport. L'energia hidràulica va ser la més important i la màquina de vapor va se una de les innovacions més importants. El gas va ser la font d'energia per l'obtenció d'electricitat. Juntament amb aquesta, el petroli i els nous derivats de la química no van adquirir gran importància econòmica fns a la Segona Revolució Tecnològica.
Referent al finançament i l'organització de l'empresa industrial, el factory system representà unes necessitats de capital fix molt superiors, com a conseqüència de la creació de noves empreses. Es crearen bancs centrals que deixaven diners a l'estat, i això impulsà la borsa. El capital circulant de les empreses es finançava mitjançant les lletres de canvi. Durant el procés d'industrilitació les organitzacions empresarials predominants foren l'empresa individual, la societat col·lectiva, la societat comenditària i les societats anònimes.

Relacionant l'epoca de la Primera Revolució Tecnològica amb l'actualitat podem apreciar una varietat d'innovacions que tingueren uns efectes que avui dia encara duren, com la invenció del ferrocarril que ha anat evolucionant fins a convertir-se avui dia en el tren, el tramvia o el metro. Un altre aspecte és el cicle demogràfic modern que avui dia ja està consolidat a gairabé tots els països del món. Per últim, les diferents formes d'organització d'empresa que encara avui existeixen i que es van crear durant aquella època i amb un important paper de les societats anònimes.