COMENTARI No 6: Les industrialitzacions endarrerides i insuficients

Els països del segon cercle de difusió de la Revolució Industrial també van adoptar les innovacions tecnològiques però més tard i amb menys intensitat. La majoria van poder disposar d'una xarxa de ferrocarril però continuaven sent economies bàsicament agrària. Cada país va créixer en un moment diferent i amb més o menys rapidesa. Les causes de l'escàs èxit van ser el manteniment d'estructures polítiques i d'explotació de la terra tradicionals, la migraseda del mercat, la carència de matèries primes, el baix grau d'educació i l'opció per un creixement complementari a la industrialització, basat en el principi de la divisió internacional del treball. Dins d'aquest segon cercle hi van haver els països que no van imitar el procés d'industrialització de Gran Bretanya per manca de matèries primes i els que no el van seguir per manca de mercat. Tots aquests països van basar el seu creixement en a divisió internacional del treball: els països del primer cercle venien productes industrials a bon preu als del segon cercle i aquests exportaven matèries primes. Aquest model va ser adoptat pels països del centre-nord d'Europa propers als grans mercats demandants que van adoptar més aviat les innovacions i els estats situats al Mediterrani i a l'Europa de l'est, que basaven la seva riquesa en la propietat de la terra i que gràcies a la divisió del treball van poder créixer.
Holanda i els Països Escandinaus, tot i tenir agricultures amb una productivitat alta i una bona situació política, social i cultural, no van aconseguir industrialitzar-se (per escassetat de carbó i ferro) fins al 1870. La ràpida industrialització va ser gràcies a l'exportació de matèries primes, l'especialització en la manipulació industrial de matèries primes locals que abans s'exportaven en brut o de matèries primeres colonials, l'obertura al mercat mundial (amb l'acceptació del principi de la divisió internacional del treball), la proximitat a mercats amb forta demanda, l'increment i la millora del transport, la disponibilitat de capital estranger i la consolidació de la industrialització afavorida per les noves fonts i formes d'energia i els nous processos industrials de la Segona Revolució Tecnològica.
Els països endarrerits foren els que mantingueren estructures polítiques i socials tradiconals, amb agriultura poc productiva i carregada amb rendes i impostos.
Itàlia va seguir les pautes del desenvolupament europeu però amb molt retard. La unificació d'Itàlia el 1870 va permetre la creació d'un mercat més gran i la modernització política de gran part del territori, però no va comportar la unificació econòmica ni una modernització social i a més, una manca de mercats sufucients i de cabó i l'opció d'acceleració del principi de la divisió internacional del treball. La crisi dels anys 70, però, va fer adoptar aranzels que van beneficiar alguns sectors però en van perjudicar d'altres. L'estat va ajudar a la indústria siderúrgica i va emprendre una política colonial però que no va resultar beneficiosa. El resultat de la crisi va ser la segona emigració més elevada d'Europa després de la d'Irlanda. La recupareació es produí el 1894 i donà pas a una etapa de ràpid creixement econòmic, amb quatre pilars principals: les inversions estrangeres, l'electrificació, el sector tèxtil i la maquinària.
Rússia va seguir les pautes dels països industrialitzats però ho va aconseguir tard i amb resultats insuficients. El principal obstacle era la manca de mercat, la baixa productivitat d'una agricultura arcaica amb una pagesia subjecta a servitud i mantinguda en la misèria. El manteniment de la potència militar implicava modernitzar l'agricultura, impulsar la indústria pesant i construir la xarxa ferroviària. A partir de 1885 la productivitat va millorar però hi hagué una diferenciació de la pagesia que comportà préstecs i arrendaments que afavorien la comercialització. L'implicació de l'estat va comportar la creació d'una xarxa ferroviària i subvencions per millorar els sectors. L'adopció de mesures proteccionistes van comportar ingressos estatals. Rússia va passar a ser un dels principals productors de petroli i tingué tres emplaçaments principals (Moscou, St Petersburg i Ucraïna). El poblema va ser que el creixement econòmic afavoria els empresaris estrangers i els tenidos de deute públic, mentre que la població russa continuava tenint un nivell de vida molt baix.
El Japó va tenir una industrialització impulsada per l'estat. Amenassat per alguns països industrialitzats, el Japó va voler modernitzar el país i va tenir lloc la Revolució de Meiji (abolició del feudalisme i modernització del país per disposar d'un exèrcit modern). Es van produir millores agràries i un avantatge del país va ser la important tradició comercial i artesana i una formació cultural elevada. A més, una manca de competència d'altres països de la seva àrea geogràfica, una gran disponibilitat de matèries primes i l'ajut del govern en la industrialització. La manca de capital del govern va fer augmentar el deute públic i com a resposta, el govern va vendre a particulars les fàbriques, va incrementar els impostos no agraris i va dur a terme una política monetària deflacionista. Gràcies a les inversions del govern i les indemnitzacions de Xina el país va continuar avançant i es van consolidar grans corporacions industrials i financeres. El creixement industrial va ser possible gràcies a la conquesta de mercats exteriors mitjançant la competitivitat i la violència.

La industrialització més tardana d'aquests països es pot associar avui dia amb el desenvolupament més baix de països com Rússia o el Japó. L'adopció més tardana de les tècniques noves han fet que aquests països depenguéssin durant més temps de l'agricultura i això encara es reflexa a l'actualitat.
Els països de l'emisferi sud avui en dia són els menys desenvolupats i actualment la indústria tendeix a globalitzar-se. Els països pobres són els que actualment adopten polítiques lliurecanvistes, més que no pas els països rics.